dimarts, 27 d’octubre de 2015

El Cami en família ; sisé dia. Del castell de l'Alcalatén al Mas d'Avall

El camí en família sísé dia: Del castell de l'Alcalatén al mas d'Avall.
Un altre matí de felicitat, un altre trosset de Camí al meu cor, una altra vivència per al record.
 Una vegada més avancem en el coneiximent del nostre país , un bocinet més als nostres peus.
 Hui erm més gentada fent el Camí i això em posa content.  Vàrem iniciar el recorregut al castell de l'Alcaltén, vàrem pujar a la plaça d'armes i les xiquetes vàren poder tocar muralla. Una preciosa vista de l'ermita de Sant Salvador es veia des del turó del castell, els germans varen fer una mica la sargantana per les muralles.
 Vàrem iniciar la costereta  de després del castell, un home me va preguntar per la mina de cabres i li vaig ensenyar el mapa. Els ronyons s'em calfaven amb el pes de l'Aitana que agafava fortament perquè no caiguera a terra. En arribar al coll de Montmirà  vàrem fer un xicotet descanset, allà Balma va perdre la gometa del pel, he de tornar a buscar-la el dissabte.
 Després venia una estona agradable sota el cami ombrejat pels pins i  les carreres de les xiquetes amunt i avall,  el paisatge florit de bolets i flors  engalanava el nostre caminar,. El plaer de fer Camí amb la gent que estimes.
 Vàrem arribar a la creu dels pelegrins de les ermites i  el pal indicador de la mina de cabres. Nosaltres seguiem cap a Costur. ràpidament ma mare i jo vàrem reconeixer els bancals que fa tems es vàrem cremar per una negligència de l'amo de la casa, ara ja rebrotats, aquella sendeta empedrada tan bonica  entre oliveres, que un dia fa anys uns hoes ens van saludar mentre collien olives. Després la senda es va fer camí entre garroferes i ametlers, i el camí pista, i la vista Costur, i el Costur costera.
Finalment arribarem a Costur poble d'amics i velles caminades.  De la plaça nova ens enfilàvem pels carrers cap a l'església i el quadre del salt apatint, que luïa una daga al cap..
 El nostre camí seguia cap al mas d'Avall, vàrem agafar el camí del mas d'Avall, caminet entre garroferes i penya-segats de pedra llisa on algunes vies d'escalda desafiaven la natura.
 Vàrem girar a la font de la Fontanella, vàrem descansar forces al banquet de la font, al costat de la bassa mentre les xiques bebien una mica de suc.
 Després enfilarem el darrer tros cap al mas d'Avall, vàrem passar entre les cases, eixa caseta tan peculiar empedrada i  en girar un cantó prop de la bassa dels llavadors, un esguard conegut va alegra-nos l'ànima,  era Joan el fill de Rosa.
 D'alguna manera Rosa ens donava la benvinguda al seu Mas d'Avall, com ella en persona malauradament no ens podia rebre ja que havia iniciat el llarg viatge, ens vam trobar a tota la sea família, quina emoció i quin final més bonic  recordar a Rosa en el camí al Mas d'Avall.
 Fins ací hem arribat vàrem recuperar els cotxes i un altre dia més.



dijous, 22 d’octubre de 2015

El Camí en família 5: De les termes romanes de l'Alcora al castell de l'Alcalatén


El Camí en família 5: De les termes romanes de l'Alcora al castell de l'Alcalatén.
Era la cinquena jornada del Camí en família, sempre trossets curs adaptats a les passes de les xiquetes, però que un dia darrera de l'altre van fent Camí. Nous paisatges, olors i emocions ens esperen als nostres sentits.
 Vàrem iniciar l'etapa al lloc on ens vàrem quedar l'altre dia, a les termes romanes de l'Alcora dites de Santa.
 Aquesta vegada anàvem  Tica, Puri, les xiquetes i jo.
 Com sempre amb la il·lusió de compartir el Camí amb les persones que estime i aportar una vivència més al nostre gran llibre del Camí.
 Tranquil·lament vàrem iniciar el camí per la pista voltats per joliverdes florides que ens perfumaven l'ambient, amb les cervicals ben calentetes pel pes de l'Aitana al coll. Cada animalet que veiem era un descobriment  per elles, ja si era viu o mort,  com un sapet resec ja però apegat a l'asfalt que vam veure. Els vaig ensenyar el cami dels bandejats on hi havia la paleta, que era el punt per on jo tornaria a pel cotxe.
 Allà dintre com sumergit entre la vegetació assomava el cap el molí de Rama. Poc després i na mica abans d'entrar a l'Alcora varem passar  per una senda entre les hortes de l'Alcora. Finalment l'Alcora s'estenia als nostres peus. Amb la fam al cos Aitana i Balma ja ens demanaven parar i fer un mosset i beure una miqueta.
 Va ser al par de l'etrada que vàrem fer un mosset, després jugàvem a veure qui trobava la marca primer. Tot i que jo jugava amb ventaja ja que sabia per on anava el camí.
 L'alcora era una capsa de sorpreses, raconets d'una gran bellesa que ens meravellaven. Empedrats ordenats i carrerons estrets. Els portals que efeien jocs amb la pedra i la llum , pollegueres que enyoraven portes vells i pesades. El museu dels pelegrins de les ermites i el museu de la ceràmica que tot i que vàrem trobar obert vàrem deixar la visita per més endavant.  El molí i la figuera que havia desapareegut , i un descampat que l'asfalt ja vessava els carrers . Vam devallar a la font nova, contrast de llums i d'arcs, d'aigua i de foscor, de pedra viva i d'ombres que s'amagaven als racons arquejats.
  Amb els ànims alts per la riquesa del recorregut i les alegries deles xiquetes vàrem iniciar el cami dels pelegrins de les ermites. La pista era agradabel ombrejada per pins, de puujada la ceràmica del mas blanc ens recordava l'antigor i el treball dels alcorins.
 El camí de terra envoltada per moltes herbes que portaven a sobre la florida de tardor ens feien molt agradable la caminada. mentre Aitana jugava amb els meus cabells i botava al meu coll. A poc a poc el castell es veia ja més prop.
 Finalment vàrem iniciar la pujada al castesll, sendeta de terra  i costeruda que anava pujant el tossalet , no hi havia perdua. finalment arribàrem a les escales de l'ermita de Sant Salvador a la falda del Castell de l'Alcalatén. Les xiquetes ja estaven cansades i volien acabar ací. Jo encara havia de tornar a pel cotxe, aquesta vegada però, el camí era curt i nou i amb alguns tresors encara per descobrir.
 La tornada la vaig fer sol més r`pid, però gaudint d'aquells paratges tan bonics, vaig poder veure la sitja medieval i el racó del riu, molt bonic.
 En arribar al cotxe vaig tornar a per les xiques que m'esperaven al castell de l'Alcalatén.
 Llavadors de la font Nova







diumenge, 11 d’octubre de 2015

La torre del Gerro.Dénia. La Marina Alta.

La torre del Gerro. Dénia. La Marina Alta.
En el nostre recorregut per la Marina Alta fent el Camí de Dénia a Xàbia, tot i que una mica especial ja que venia dels molins i vaig fer la volta fins als molins i després vaig anar-hi  dels molins per la cova Tallada fins a la torre del Gerro.
 Feia molt de vent i era molt difícil mantenir la camera per fer les fotos. Tot i així vaig poder fer algunes fotos.
 La torre del Gerro era una de les moltes torres vigies de vora mar  especialmen dissenyada per vigilar la costa i avisar  a la població de l'arribada de pirates.




 Vista de l'escut amb l'àguila bicèfala









divendres, 9 d’octubre de 2015

Santuari de la mare de Déu dels Àngels. Xàbia.La Marina Alta

Santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Xàbia. La Marina Alta.
  Passem per davant del santuari quan fem el Camí per la Marina en la seua primera etapa de Dénia a Xàbia, després de passar els molins, arribem a la carretera  que va al cap de Sant Antoni, allí mateix trobem el santuari.






dimarts, 6 d’octubre de 2015

El Camí en família 4t dia: del mas dels Ametlers a les termes romanes de la Santa.

 El Camí en família 4t dia: Del mas dels Ametlers a les termes romanes de la Santa (l'Alcora) 3 d'octubre.

 Iniciàvem el quart dia del Camí en família.  Avui caminàvem del mas dels Ametlers a les termes romanes de l'Alcora.
 Vam començar el nostre Camí des del nostre mas, vora el barranc de les Lloses, aquesta vegada Tica, Pepe, Puri, Balma, Aitana i jo. Enllacem en el punt on ens vàrem quedar l'altre dia.  El temps hui està una mica núvol i tal vegada a l'eixir dubtem si ens banyarem o no.   Bal ma es posa els patins i així va millor per les pistes asfaltades, va més arrastradeta. Caminem entre garroferes i algun hort despistat de tarongers. Arribem al Casino Vell, que és una antiga pedania de Moró. Aitana sempre té molta alegria quan troba garrofetes per terra i li agrada arreplegar-les per a la Quiqueta. Fem camí cap a Moró, arribem al tunel de la carretera nova i creuem en diracció al poble.  Fem parada a la plaça, les xiquetes beuen i mengen una miqueta.
 Arribem al final del poble, Moró és un poble nou amb pocs edificis antics, creuem el poble i ens dirigim  cap al mas de Flors, per la porta d'un mas on la pista es fa senda.  En el camí de baix la font de la Figuera s'amaga entre el barranc de les Parres i el tallat de pedra.  La figuera sembla que guaita que l'aigua estiga neta i que ningú l'embrute.
Poc després creuem pel pont el profunt barranc, una mica de vertigen m'abraça l'ànima, i poc després ja ens trobem deixant la carretera i davallant per la pista entre garoferes i oliveres. Ens trobem molt a prop del pantà de Maria Cristina i iniciem un trosset molt bonic on la pista es fa senda entre coscoll i romerets.
L'arribada al mas de Flors és de les coses que més els ha agradat a les xiques i a la gent, aquella bassa farcida d'ànecs de mil colors i dos cignes impressionants no deixen indiferent a ningú, amagada entre el bosc i el poble.
 En la nostra llibreta de viatge totes fan referència a la bassa, llançant molletes a l'aigua o bocabadades mirant els animals. Aitana no volia anar-se'n i  deia " el blanquet no volia llançar-se a l'aigua perquè tenia por".
 Vam resseguir els carrers dels mas de Flors. Que bonic que és el mas de Flors!,  nom que les veïnes  fan seu i engalanen de flors els  seus carrers.  En veure'ns passar eixien i ens saludaven. Sempre és un poble que m'ha agradat li he trobat una màgia especial. Vàrem seguir cap a la rambla de la Viuda, per pista. Ara el temps començava a embrutar-se i començava a caure alguna gota.
Vàrem passar pels empedrats tan bonics prop de la rambla, que hi ha rumors  i sols rumors, no seré jo qui ho diga cert, que siguen romans i si eren una via entre les termes romanes i la via Augusta.
 A la rambla la cosa se'm va complicar, la pluja posava una mica nervioses a les xiquetes però finalment vàrem arribar a les termes romanes. Ens vàrem posar a les termes i ens vàrem banyar, i ara sempre puc dir que m'he banyat a unes termes romanes, els vaig explicar a les xiquetes l'antiguetat d'aquelles pedres i l'ús que en feia la gent.  Tota la família es va quedar a la benzinera que hi ha prop de les termes, tot i que la previsió inicial era arribar a l'Alcora,  i jo vaig anar fins l'Alcora a pel cotxe. El proper dia començarem el viatge des de  les termes.





Aitana li agrada recollir garrofets del camí.




dilluns, 5 d’octubre de 2015

El Camí en família 3r dia: De Borriol al mas dels Ametlers

 El Camí en família 3r dia: de Borriol al mas dels Ametlers.
 És el tercer dia de fer el Camí en família, aquesta vegada ens trobem a Borriol i arribem al mas dels Ametlers, el nostre mas, on  dinem.
 Aquesta vegada anem Tica , Pepe, Balma, Aitana, que la manjor part del camí va al meu braç, Puri i jo, però Blai ens ajuda pel que fa a la logística dels cotxes.
 Aquesta caminada era una mica especial perquè caminàvem pels camins de la juventud, el goig de caminar amb els pares, amb les  filles i amb Puri. La   tardor floria vora el barranc de les ermites. Mentre Aitana arreplegava  garrofetes per a la Quiqueta, tenia molta alegria quan veia les garrofetes per terra.
 Vàrem passar pel costat de la ramaderia del bous braus i vàrem veure la tranquilitat dels alnimals quan ningú els fa mal. En passa l'assut la costera es feia més pesada i els records d'latres caminades em venien al cap. En passar el collet la cosa es va alleugerir i l'ombra dels pins i les vistes de l'Alcora  eren molt gratificants.


El mas de Moró segons la gent de la terra és l'indret més antic de la zona, molt més que el poble de Moró, vàrem xafar l'era on antigament ens conten que feien ball i festa .
Vàrem visitar la font del mas que es troba a pocs metres del camí en un racó humit on la verdor de l'heura i els passadissos entre les garrofgeres contrasten amb la rojor de la terra.. Finalment arribem al nostre mas, molt propet del Camí on deixem les marques del Camí i ens endinsem pel barranc del molí de Roig, on el molí encara resta inmòbil al marge. Poc després ja estàvem dinant al mas i recuperant forces.

divendres, 2 d’octubre de 2015

Xàbia. Marina Alta

Xàbia. Marina Alta.
 Des de dalt de les planes del Montgó seguint el camí dels molins tenim una imatge molt bonica de Xabia i  la seua costa.




dijous, 1 d’octubre de 2015

Molins de Xàbia. Xàbia. La Marina Alta.

Molins de Xàbia. Xàbia. La Marina Alta.
 Aprofitant l'avinantesa que em trobava a la Marina vaig fer un trosset d'El Camí  de la Marina, concretament el que recorre  els molins  de les Planes a Xàbia. Són un conjunt de molins de vent, alguns restaurats d'altres habilitats com a cases  particulars, que en temps passats aprofitaven la força del vent per moldre el blat fet a la zona i fer-lo farina El conjunt fa una linia perpendicular  cap a la mar.








Interior d'un dels molins