dijous, 25 de febrer de 2016

L'Alcora. L'Alcalatén

L'Alcora. L'Alcalatén.
L'Alcora és la capital de la comarca de l'Alcalatén, en aquesta entrada veurem diferents imatges de l'alcora en el seu conjunt.




 Vista de l'Alcora des del camí de les termes de la Santa

Camí empedrat. Sant Joan de Moró. La Plana Alta.

  Camí empedrat prop de la rambla de la Viuda. Sant Joan de Moró. La Plana Alta.
 En el camí que fem per anar del Mas de Flors a l'Alcora abans d'arribar a la rambla de la Viuda hi ha trossos on el camí es troba empedrat,  no sabem l'antigor però és impressionant.


Església del Mas de Flors. El Mas de Flors. Sant Joana de Moró.

 Església del Mas de Flors. El mas de Flors, Sant Joan de Moró. La Plana Alta.
 El Mas de Flors és un poblet molt ben arreglat que depén de Moró,  fent honor al seu nom el poble té els carrers engalanats amb plantes i flors i està molt ben cuidat, a la plaça hi ha l'esglesieta.


dimecres, 24 de febrer de 2016

La bassa del mas de Flors. El mas de Flors( Sant Joan de Moró.) La Plana Alta.

 La bassa del mas de Flors. El mas de Flors. Sant Joan de Moró. La Plana Alta.
 Quan arribem pel caminet entre les oliveres al mas de Flors un  dels majors encants del poble és la bassa, i dintre la bassa veure nadar els ànecs, les oques i els dos cignes muts, és impressionant, quan els tires unes molletes ja s'apropen per menjar. És poc comú per la meua comarca poder veure cignes com els del conte de l'aneguet lleig.




Font de la Figuera. Sant Joan de Moró. La Plana Alta

La Font de la Figuera. Sant Joan de Moró. La Plana Alta.
 En aquesta font hi ha una seria de circumstàncies que li donen un encant especial. Per una banda la figuera (ficus carica) incrustada  entre la roca i la basseta,  d'altra banda el penyassegat  de roques que mostra una paret  infranquejable  i encaixona l'espai, i per altra banda el barranc de les Parres a l'altra banda de camí que li dóna fondària i verdor.






El Frare. Vilafamés. La Plana Alta.

 El Frare. Vilafamés. La Plana Alta.
Sempre ha segut un referent i un punt on mirem quan estem pels pobles del voltant de Vilafamés, el Frare és una roca  molt emblemàtica sota de l'ermita de Sant Miquel. Encara no hi he anat, aquesta vegada l'he fotografiada de lluny fent el Camí de Borriol a Moró, molt a prop del Mas de Moró.

El Cocó de Rosa. Costur. l'Alcalatén.

 El cocó de Rosa.  Costur. L'Alcalatén. 
L'estiu passat, el juliol del 2015, concretament el 23 de juliol un fet esgarrifós marcaria les nostres vides per sempre més, Rosa Garcia ens va deixar, amiga de fa molts anys i companya de tantes caminades, ella ens va ensenyar el primer camí del mas d'Avall a les Useres.  Molta gent l'hem plorat en silenci o a camp obert, se'm trenca la veu quan ho pense.  Bé, doncs amb els permís de les persones que se l'estimaven vull fer-li un reconeixement i un homenatge en aquesta entrada.
 A principis de setembre , si no recorde malalment el 12 de setembre moltes entitats li feien una caminada i un homenatge, un parlament, i vàrem escampar les cendres i vam plantar una olivera al seu cocó del mas d'Avall. Era un dia gris, com no podia ser d'una altra manera, un dia trist , amb el nus a la gola i la tristor als ulls, on unses 500 persones havíem caminat per sendeta  amb pararigua i  des del Mas d'Avall vam pujar fins al cocó, on molt solemnement van dir unes paraules i algunes persones van llegir, jo tenia poques paraules, no sortien i un nus a la gola m'ofegava, però em mantenia ferm, per no deixar-me portar i esclafir en un esclat de llàgrimes, ens havíem de contenir.
 La cerimònia va ser dura pel meu cos, les paraules d'estima, els colps de les aixades fent badallar la terra i els amics i famílar llançant les cendres al clot, i falcant després la garrofera. Un cercle de gent que  ens manteníem ferms, i li donavem l'adeu a la nostra  amiga Rosa, la Rosa que tanta gent estimava.
 El cocó prop del mas d'Avall quedaria marcat per sempre més aquell dia per al record.
 Adeu amiga!




Assut del barranc del camí de les Ermites. Borriol.La Plana Alta.

Assut del barranc de les Ermites. Borriol. La Plana Alta.
 Fent el camí de Borriol a Moró pel barranc de les ermites arribem a un punt  on el camí creua a l'altra banda de barranc és l'assut del barranc de les ermites, un xicotet assut que magatzema l'aigua que baixa cap al riu de Boriol.



dilluns, 22 de febrer de 2016

Caminada de Relleu a la Torre de les Maçanes i Xixona.

Caminada de Relleu a la Torre de la Maçanes i Xixona.
Relleu- La Torre de les Maçanes
 Es presentava un cap de setmana amb molt bones perspectives, la descoberta de l'Alacantí. Van ser dos dies de grates sorpreses, de bona convivència, i molt bon rotllet, d'enfortir vincles de gent de diferents pobles, i de descobrir una comarca que té molts tresors amagats. L'Alacantí.
El dissabte vàrem començar la nostra caminada a Relleu, un poble de la Marina Baixa, el darrer del recorregut d'el Camí abans de començar l'Alacantí, érem un grupet molt bonic de gent de moltes comarques i com no, no podien faltar la nostra guia Maria Àngels de Relleu, que ens va fer de guia a la part de Relleu.
 Vàrem quedar a la plaça, on feien mercat aquell dia,  la primera perla per visitar va ser el llavador,  en especial molt bonica la pica de rentar, vàrem pujar al castell de Relleu, on encara quedaven alsuns llenços i  teniem una bona panoràmica del poble i de les serres del voltant, així com  l'itinerari de l'etapa anterior que venia de la Vila.
Hi ha algunes serres que per la seua posició i per la seua forma van marcar  un punt de referència, per exemple el Figueret, amb la seua forma d'egipci gitat, i el Cabeçó, que dissabte véiem la seua forma per una banda i diumenge per l'altra, també es veien l'Aitana, amb les seues boles i antenes, i el Puigcampana, gegant inconfundible amb el tallat de la campana al seu cap. La primavera començava a apuntar i les flors més variades omplien el camí, així com algunes papallones que volaven  per sobre les flors, i la processionària que omplia milers de nius grotescos que s'anaven despenjant dels pins. Les nostres botes xafaven fort sobre la pols blanca de la pista de terra. Després d'un mosset  i recuperar forces vàrem seguir la marxa. Ara eren Joan i Pau en especial, els que varen agafar el guiatge ja en terme de la Torre per explicar les perles del seu poble.
 El carro vell i rovellat embolicat per esbarzers ens recordava les petjades d'una altra època, mes avall el mas guardava l'esència del passat..
 Ens vàrem desviar un moment per fer-nos la foto a l'escaleta, una gran paret de pedra en sec, de la qual en sortien  grans pedres  que feien d'escala, vàrem posar-nos un a cada escaleta per fer-nos la foto. Isabel Va traure l'estelada per arrodonir la imatge.
 En baixar una gran carrasca romania vora el camí. Poc després de recorrer sendes i camins i veure encara el record de l'antiga tragèdia del 2012, de l'incendi que va devastar molta part d'aquella comarca, on segons ens contava Joan van morir dues persones i va ser un fet que va marcar la comarca,  en la conversa ens contava com avançaven les llengües de foc.
Finalment vàrem arribar a la Torre de les Maçanes,  vàrem visitar la Torre i  els punts més rellevants com la torre que li donava nom.
 Durant el dinar vàrem gaudir de la companyia de la gent fabulosa i les converses anaven corrent per la taula,  en un moment solemne vàrem iniciar el llibre del Camí a l'Alacantí, Pau ens va fer un dibuix preciós del recorregut i cadascú que va voler va dir la seua. Al sopar Joan ens va contar una mica la polèmica del nom, l'origen i el sentit,  que que  Maçanes volia dir un punt de parada en un camí  i no tenia res a veure amb les pomes, que era la castellanització que se li volia dona per alguns sense cap sentit. Per la nit vàrem repartir els llits i els llocs per dormir, jo em vaig quedar a casa Joan i Juli, moltes gràcies als dos per l'acollida.
 La Torre de les Maçanes - Xixona.
 Iniciaven el segon dia de caminada per aquesta preciosa comarca,  hi havia gent nova aquest segon dia, com el grupet de Cocentaina de l'asssociació Sajolida i Joan i Enrique o Maite i Juan, altres repetiem i algunes altres persones que havíen vingut el dissabte no podien vindre. Però bé, amb tot això seguíem fent el Camí per l'Alacantí.  Durant molt de tros seguiem el camí de Sant Jaume. Un dels punts que em va sorprender i agradar molt va ser el corral del Matets, aparentment un simple corral amb alguna paret, però dintre hi havia galeries i la roca estava amb túnels interiors, impressionant!
 A poc a poc devallàvem per la senda , vàrem passar un trosset on l'amo havia posat molta terra apilonada per dificultar el pas però encara ho feia més agradable tenir tobogans  que pujaven i baixaven..
 Finalment vàrem arribar a un  mas, un dels molts que trobaríem a l'etapa, " el mas del rancho Boyero" on Joan ens va explicar que al turonet de davant hi havia un jaciment arqueològic. Després de parlar una mica del mas i acomiadar a la gent de Cocentairna, que ens deixaven ací, vàrem seguir, allà dalt es veia la nevera del Surdo. Mes endavant vàrem esmorzar al mas de Casablanca on hi havia  un lledoner impressionat, després de cantar algunes cançoneta i recuperar forces vàrem seguir desocobrint aquestes perles. Mentre esmorzavem es varen afegir al grup Jaume Baró i un amic del Campello.
  Alguns masos més ens vàren sorprendere pel camí, uns més endreçats, d'altres ja en runes, així com el pi  engalanat de terrassetes de pedra en sec. O més avall el mas dels Terrers amb el seu jardí de cactus, que era  molt bonic. A poc a poc la roca del Mijorn ens marcava l'horitzó i als seus peus s'arracerava Xixona que començava a veures, com el final del nostre viatge. Davant del Juncaret una espècie de mas o d'ermita  molt  deteriorada ja, intentava aguantar-se dreta, en girar-me em va sorprendre el Cabeço, ja que la seua cara sud era molt escarpada i de forts penyasegats. Finalment vàrem arribar a l'ermita de Sant Antoni on jo tenia el cotxe ja que l'havia portat per la nit. Vàrem fer un mosset al jardinet de l'ermita i després vàrem fer camí cap a  Xixona i  ens vam fer un bon gelat  de "terró" de Xixona, i per rematar el recorregut Pau  ens va fer un guiatge per Xixona pels punts més rellevants, la plaça  Major molt allargada relluïa els edificis més emblemàtics de la ciutat, el Casino i altres edificis que li donaven a la plaça una bellesa i una solemnitat especial. Vàrem seguir, i l'esguard de Tereseta, asseguda al banquet, ara eternitzada per voluntat del poble en forma d'estàtua,  refermava el voler d'un poble a aquesta persona.   Vàrem pujar els carrerons tortuosos del nucli antic i  en un de tants vàrem veure un grupet de gent  jugant a pilota valenciana, un espectacle poc comú.  L'escència del torró ens la trobavem a cada cantó, un mural immens  o la casa de la saboneria on després va ser fàbrica de torró.
  Vam pujar "camunt"  i en arribar dalt  el castell era nostre, i una torre i alguns llenços coronaven el turó, una vista general del poble de Xixona i una panoràmica per l'est de la serra Grossa i Alacant i  pel nord del Cabeçó ens cobria el paisatge. En baixar "cavall" vàrem visitar l'esglesia vella, on sols quedava la porta, vàrem passar per l'església Nova i ens vàrem acomiadar de Tereseta,  que seguiria eternament el seu esguard al banquet. Vàrem  tornar a la Torre i  férem una visita final dels punts emblemàtics de la Torre per tancar el cap de setmana.  Pau ens va explicar una mica la història de la torre i els seua antics usos, vàrem veure la casa fortificada i els  grans oms de l'església, i ens va explicar també la curiosa i interessant festa  de la processó dels pans , on les xiques passsegen pel poble  un pa al cap durant les festes majors. Ací acaba aquesta bonica experiència d'aquest cap de setmana per terres de la Marina Baixa i l'Alacantí.
 Moltes gracies a tots i a totes les que ho heu fet possible, en especial a tu Joan i al Rentonar.









dijous, 18 de febrer de 2016

La sénia de les Acàcies. Almassora. La Plana Alta.

La sénia de les Acàcies. Almassora. La Plana Alta.
La darrera setmana d'agost del 2015 vaig tenir ocasió de visitar algusn indrets de la Plana Alta, vaig seguir l'itinerari per les Goles del Millars i en seguir l'itinerari vora la gola sud una xicoteta sendeta entra pel mig d'uns horts tancats de canyissos i  al fons tapada per set o vuit acàcies  vaig trobar la sénia de les acàcies. En aquest cas el que més sobta, més que el pou o  la basseta, és el conjun d'acàcies, he de tornar a la primavera quan floreixen les acàcies., pot ser un nuvol blanc.

La basseta, la sénia i les acàcies

La basseta

 La robícia o falsa acàcia



Els fruits de la robínia

El regueret

Un troc d'una robínia molt corcat


dimecres, 17 de febrer de 2016

Les Goles del Millars. Almassora.La Plana Alta




 Les Goles del Millars. Almassora. La Plana Alta.
 És el meu recorregut  que vaig fer durant l'agost del 2015 per les goles del riu Millars, vaig fer una caminada a peu passejant entre el riu, la terra i la mar, caminant per descobrir aquest trosset tan bonic i impressionant d'espai on s'ajunten l'aigua dolça(dubte si n'hi arriba molta), la terra de marjal, la grava, la sorra i la mar blava.
 Vaig deixar el cotxe al punt on comença l'itinerari de la Gola Nord i vaig anar per vora mar per arribar a la  Gola Fonda que estava indicada, i finalment a la desembocadura del Millars,  allà on ja no es pot passar, i el riu es troba amb la mar, on la vegetació dels tamarits i el fonoll marí fan coveta per viure aquesta tempesta de colors i sabors, aquest dolç salat, aquesta fusió de colors blaus i verds.On les gavines juguen  vora mar. Vaig recular per seguir l'itinerari per la Gola Fonda. Vaig arribar a la Gola Nord i vaig resseguir-la   per l'estreta senda, vaig baixar fins a la sénia de les Acàcies. Finalment vaig recular i vaig creuar la Gola Fonda per resseguir la Gola Nord i arribar al punt d'eixida.


Indicacions del recorregut per la gola del Millars

 Fonoll marí, vora mar

Tamarit en flor a la gola sud

 Gola sud(desembocadura)

Gola sud (desembocadura)

 Riu Millars a la gola sud

Riu Millars a la gola Sud

 Tamarit en flor prop de la gola sud

Eriçó de mar

Riu Millars. Gola sud

Riu Millars. Gola sud.
 En roig l'itinerari que jo vaig fer per les Goles



Casa de la Cultura. El Grau. Castelló de la Plana. La Plana Alta.

 Casa de la Cultura. El Grau. Castelló de la Plana. La Plana Alta.
 Prop d'on feien el mercat antigament i no sé si el segueixen fent encara, el que fa uns anys formava part de l'escola Joan Sebastian el Cano, l'edifici ha passat ara a ser la casa de la cultura del Grau.
Edifici de la casa de la cultura

El Camí en família novena jornada: d'Atzeneta del Maestrat al castell d'Atzeneta.

 El Camí en família novena jornada: Caminem d'Atzeneta del Maestrat al castell d'Atzeneta.
 Aquesta vegada  ens vam quedar a la mitad de les previsions que teníem, però vam haver d'acurtar.
 Sempre ens retrassem a l'hora de començar,  el ritme de les xiquetes i el meu amb Aitana al coll és lend i volen acabar prompte, a més aquesta vegada Balma no es trobava molt bé i va fer el que va poder.
Vàrem iniciar el camí on el vam acabar l'altra vegada, ara quasi bé feia dos mesos a Atzeneta del Maestrat. Després de fer una volta pel calvari vam redreçar el nostre camí per l'ermita del Loreto i el camí cap al castell.
 El bon dia on la caloreta començava a apuntar la primavera i els ametlers florits feien del paisatge un espectacle meravellós, on els colors del verd del cereal i la terra roja es fonien amb els pètals rosa dels ametlers.
 Mentre les caminats avançaven pel camí entre parets de pedra seca i algunes sénies i hortes.
 Ens vam parar a una sénia i la iaia explicava a les netes com funcionava aquell antic invent i com l'animal rodava la sénia per traure aigua  del pou.
 Algus pins es veien secs i Tica ens mostrava la seua pena pels pobres pins. Vàrem avançar pel camí de terra fins que arribàvem a la pista asfaltada que puja al castell. El camí estava molt ben marcat i  era dificil perdres. Ací vàrem fer una parada per esmorzar i recuperar forces.
Vàrem creuar la carretera i anàvem seguint el barranquet, algunes vegada feia tolls d'aigua que li donaven molta llum al paisatge.
 La senda per aquesta part era molt bonica, el camí vora el barranquet, Balma es trobava malament de la panxa i vàrem fer algunes parades i ens vam replantejar on acabàvem.
 Finalment vàrem arribar a la pista formigonada prop de la carretera del castell, vàrem fer una altra parada per descansar i  començavem el tros més bonic on el barranquet prenia forma de riu amb l'aigua clara, en zones on els tolls li donaven fondària.
 A més l'espés canyar que tapava la senda per dalt ens feia sentir coberts de vegetació. Allà dalt el castell i l'ermita  semblava  posar-nos  el repte de pujar-hi.
 Va arribar el moment de creuar el barranquet i fer-ho el millor possible per no fer peixet, sols va ser la meua gorra la que volia tastar l'aigua, ara millor la gorra que no la xiqueta.
Ací vàrem tenir una grata sorpresa, hi havia baranes i cadenes per pujar alguns trossos més complicats, quina alegria. Un espectacle s'estenia a la nostra vista en agafar una mica d'altura,  els tolls  d'aigua clara  amb la verdor del paisatge ens soprenia i ens meravellava, ara el castell havia desaparegtut  de l'horitzó.
Havia arribat el moment dels darrers metres més complicats al castell , on la senda s'escarpava i es feia una mica més complicada, per una altra banda és on les xiques millor s'ho van passar.
Finalment arribàvem al castell d'Altzenenta. Dalt vam trobar una colleta de gent que plantaven carrasques, les xiquetes es van afegir i també en van plantar algunes.
 Mentre jo vaig fer una visita al castell, que un home me'l va ensenayar amb molta amabilitat, Balma i Aitana van tocar la campana de l'ermita i ens van ensenyar una exposició que hi havia de pintura.
 Una vegada decidit que acabàvem la nostra caminada al castell d'Atzeneta , jo per la pista asfaltada vaig tornar fins Atzeneta per recuperar el cotxe, tot i que la pista és una mica més sosa que la senda té alguns alicients, com algunes oliveres mil·lenàries i un molí.
 Una altra vivència d'El Camí amb les meues estimades xiques.