Pàgines

dijous, 12 de maig del 2016

El Camí d'en Patufet de Borriol a Moró

En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Borriol a Sant Joan de Moró


 
Borriol
Em vaig endinsar pels carrers de Borriol. Després de passar la plaça de la Font vaig passar pel costat de la casa de Vicent, que tapava part de l’eixida del carrer i sempre li deien que un dia li la tirarien per fer més ample el carrer.

Una imatge em va entendrir l’ànima i em va endolcir la vista. La placa del carrer Sanchis Guarner honorava aquell carrer, i per sobre el castell de Borriol tancava l’horitzó,com un centinela de pedra dalt de la serra.
Recorde aquell dia de vent fa molts anys que l’Isard, la Màrfega i Patufet vam pujar al castell de Borriol.

Més endavant, en un altre carrer, alguns bancals d’ametlers trencaven la monotonia urbana de cases i pisos, com recordant-nos el passat d’aquell carrer, com un trenecaclosques on hi havia peces sense omplir.


El Camí de les Ermites

Vaig arribar al començament del Camí de les Ermites. Recorde la caminada amb la Màrfega. Darrera la tanca de filferro, amagats darrera dels xiprers vàrem sentir un aldarull de lladrucs que ens saludava. Uns cadells de gos i la seua mare ens feien festa. Donada la simpatia que tenia la Màrfega pels gossos encara va ser més emotiva la trobada, els vàrem saludar amablement i vàrem seguir el nostre camí.

La pregunta ens venia al cap des del principi.
On estaven les ermites? . Al cap del temps em va contar Simon l’enigma de les ermites, era el nom que prenia la partida , el mot li venia per unes casetes àrabs que semblaven ermitetes i els deien les ermites.
 
 Una pinadeta ens va acollir. Vàrem calmar la sed, i la brisa ens va ajudar a recuperar les forces.
La pista asfaltada serpentejava entre els ametllers , la llenca d’asfalt molestava una miqueta als peus i als ulls, però els ametlers ens omplien el cor. Vàrem parar en un revol per fer un glop, un aritjol gegant deixava penjar els vagots rogencs dels seus fruits a la vora del camí.

El barranc ens va acompanyar una estona, els baladres esclataven florits dintre del barranc de les Ermites, l’encant del barranc en aquell matí de juliol ens refrescava de la calor estiuenca, un toll d’aigua donava vida a un grupet de baladres que bevien, llépols d’aigua fresca.

Vam creuar per un pontet, al costat, la petita presa estava plena de joncs. La calor començava a apretar, el sol queia a plom , la pista de terra anava agafant altura, la pujada i el sol ens eixugaven les forces. En fer la vista enrera la mirada se’ns perdia per l’horitzó de les serres repletes de pins joves, algun pi més vell i restes de pins caiguts ens parlaven d’un incendi llunyà, per una part de les muntanyes.
La Màrfega s’anava humitejant la pell, farta d’estiu, després es va treure el paraigua per protegir-se del sol. La pendent i el sol feien esgotadora la pujada i els pins grans estaven disseminats a la mesura justa per aguantar amb les forces que em quedaven i arribar a la propera ombra.
El sol ens eixugava les forces, recuperades en part pels sucs , les ombres dels pins, i l’aigua glaçada que de tant en tant ens llaçàvem a la cara sofocada..
Finalment vàrem arribar a aquell collet tan esperat , com una fita important per a les nostres forces.
Jo vaig respirar en trobar el paisatge conegut a l’altra banda de la vessant, ràpidament vaig conèixer la pista de Fortunyo que baixava cap a Moró. El paisatge era espectacular i la vista amplia, entre boscos de pins i conreus de secà.
La senda ens portava pel costat d’unes oliveres prou velles.
La verdor grisenca de les fulles retallava el blau del cel, i l’horitzó anava filtrant-se per entre es fulles ancestrals , llargues i lluents.
Podíem veure al fons la serra Espadà, més enllà, Onda, i la carretera d’Onda a Vila-real amb un fil de fàbriques, i més a prop Moró i l’Alcora.
La senda ens guiava per un paisatge privilegiat, les pinades ens donaven ombra i fresqueta, i l’altura una preciosa vista, i algun que altre tros de camí empedrat ens meravellava els ulls.

De moment Màrfega no reconeixia el territori, prompte, quan vàrem arribar a ” l’olivera-illa” vaja, una olivera que feia d’illa de creuaments , segons em va contar Màrfega un dels camins portava a la muntanya del Mollet.
Una nova imatge se’ns desplegava al davant , molt coneguda per a Màrfega, de fons, el Mollet amb la seua ferida d’argila sanguinosa. Roca feta pols repartida pel món en forma de rajoletes, terra solta, cuita als forns de l’Alcora i Moró.

Amagat a prop del barranc apuntava un trosset de fumeral, i un tros de teulada rogenca, en un bancal vora el barranc de Roig. Era una casa que semblava feta dintre del barranc, on Màrfega tenia el seu cami dels Cirerers i la seua llenca de cel blau.

El Mas de Moró.
 La senda ens portava al Mas de Moró, el sol retallava l’era amb l’herba seca ,i  la rondalla resonava en el passat, i  les faldes elegants de les balladores ressaltaven els seus colors vius en el seu volar al ritme de la música.
El passat està amagat, ara sentíem l’esbufegar del matxo, pegant voltes, portant el trill al darrera, separant el forment de la palla, preparant el blat, l’ordi i la civada en l’alimentació de les persones i els animals. Darrera l’home cantava una cançó d’era
Recordava la visita amb Joan on ens explicà alguns dels misteris del mas de Moró. Era molt antic, diuen que del segle XIII. Algunes cases estaven força deteriorades pels anys i l’abandonament, de manera que  a alguna casa li van fallar les forces, eixa vitalitat  que durant tants segles l’havien mantinguada dreta. Sostinguda també, gràcies   a l’enginy de les mans que la feren. Un esllavissament l’havia convertida en un munt de canyes, teules i pedres. Encara podíem veure per terra alguna pedra tallada , i també un forat mig colgat, diuen que si comunicaria amb les altres cases.

Amb Joan i els altres amics vàrem pegar la volta pel mas de Moró. A l’altra banda un tros d’arc de la porta amb les pedres treballades ens mostrava la seua elegància i distincióen temps passat. Ara mig enderrocada. Els ametllers que creixien dintre ens donaven una idea del temps que feia de l’abandonament.

En una altra casa un cartell amenaçador en la porta ens prevenia del perill que corríem si entràvem, de ser perseguits a trets per l’amo.
Amb la caminada amb Màrfega no ens vàrem endinsar-nos tant i vàrem passar pel camí principal.
Vàrem arribar a una pista , una bassa seca i mig emboscada per matisses i arbusts s’amagava i esborrava la imatge que devia tenir en temps passats, darrera la bassa un reguer ens recordava una època d’aigua i hortes. Més enllà, alguna conducció d’aigua ens parlava també d’aquell passat.
Just a l’altra banda de la pista per on estava la bassa unes parets ens van fer dubtar si en temps antic la pista no anava per allí i la bassa era molt més gran, aixó ens va fer buscar indicis de la nostra hipòtesi, vàrem deixar la pista i per una senda vam arribar a unes piques , varem seguir i vàrem arribar a una font que gortejava vida en un racó, la verdor d’aquell racó transpirava humentat. Vàrem recular a l’altura de la bassa i i vàrem seguir el nostre camí.


Unes casetes a la vora de la pista asfaltada ens recordaven que estaven al mas dels Ametlers . Prop dels mas dels Ametlers tenien mitja vida Marfega i Patufet.
També, una caminada el mas dels Ametlers va ser final i principi de ruta per a Màrfega i Patufet, ja que vàrem acabar al camí dels Cireres al mas  Xàfat de la Màrfega.
Un altre dia vam iniciar el camí prop dels mas dels Ametlers, Gerard com sempre estava atrafegat buscant satèl•lits, mentre Màrfega feia marxa i jo esperava que el nombre de satèl•lits fora suficient per començar.
Un tros de tarongers ocupava l’espai, verdor estrident que defugia la tranquil•litat de les garroferes, oliveres i ametllers.
Vàrem arribar a unes cases ben arreglades on vam tenir un punt d’incertesa, una olivera en mig de la cruïlla i dues xiques que feien marxa sabedores del camí. Era el Casino Vell.
Ens seguien acampanyant els conreus de secà, amb trossos de pinar que ens refrescaven amb la seua ombra.
La pista s’apropava a la carretera nova i un tunel molt ben apanyat ens permetia creuar a l’altra banda.Una pista asfaltada ens portava al poble.
A poc a poc els edificis s’anaven apropant i la pista es va fer carrer.
Sant Joan de Moró era un poble molt nou amb molt pocs monuments, era una antiga pedania de Vilafamés. Ara el fill era més gran que la mare.
Amb la visita amb Joan, el darrer regal va ser veure sa casa, prop de la carretera. Era una antiga fàbrica de rajoles, on vàrem poder veure l’arquitectura industrial .

En Patufet i Màrfega havien arribat fins a la plaça de l’esglesia , eren les huit del matí, ells seguirien fins l’Alcora però jo tanque ací aquesta meravellosa etapa de Borriol a Moró.


 

 

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada