El Camí d'en Patufet, de Castelló de la Plana a Borriol

Què és el Camí d'en Patufet en el tram Penyagolosa?

Mitjançant el personatge anomenat Patufet, conegut i molt fet a caminar, destre en trobar les fites per creuar els boscos més foscos, ens endinsem en un viatge, una aventura. Pose en boca d'en  Patufet les meues vivències i sensacions d'aquesta història.

Aquest viatge el faig a partir de  la ruta cultural el Camí , la qual passa per totes les terres de parla catalana.

Així començant des de  casa, des del meu poble, de Castelló de la Plana vaig explicant les vivències, sensacions i els llocs que em vaig trobant. 

Els diferents personatges que apareixen  són persones que m'han acompanyat a les caminades o que han intervingut d'alguna manera.

També trobareu un arxiu fotogràfic a la dreta on es visualtitzen els diferents llocs per on va passant el Camí.

El viatge és atemporal i si una etapa l'he feta diferents vegades puc barrejar les sensacions que recorde de les diferents caminades

Aquesta pàgina fa referència al tram del Penyagolosa ,tros del Camí que comença a Castelló de la Plana i finalitza a Benassal. 

També hi trobareu moltes descripcions metafòriques barrejades amb el que he pogut conèixer del poble o de l'indret, així com  enllaços de pàgines web o cançons  al llarg del recorregut.

INDEX D'ETAPES

Castelló de la Plana-Borriol

Borriol- Sant Joan de Moró

Sant Joan de Moró- L'Alcora

L'Alcora-Costur

Costur-Mas d'Avall    

En Patufet fa el Camí al Penyagolosa, caminem de Castelló de la Plana a Borriol.

Castelló de la Plana

Vaig seure sota les alzines,  a la plaça de les Aules, esperant que el meu amic en Gerard estiguera preparat, ell, amb la seua tasca feixuga de buscar satèl·lits, sempre em feia esperar.

La casa de les Normes de Castelló.

Després de caminar una estona per aquell carrer tan noble, el carrer Cavallers, em vaig aturar davant d’aquella casa tan emblemàtica, i que en aquest tram tal vegada faríem referència tantes vegades, la porta mig oberta deixava veure els cavallets, dansa del Corpus, ara estaven tranquil·lament descansant  en el museu.

La placa de la paret ens ho  deixava prou clar, era la casa on en aquell any  mil noucents trenta dos es van reunir una colla de  letrats i intel·lectuals  i van signar les nostres normes, anomenades de Castelló. Tot  recolzant-se en la normativa de Pompeu Fabra, la que era  general per a tota  la llengua catalana .

La Plaça Major

Recorde aquell  matí,  era un dia d’estiu, la fresqueta matinera feia vibrar el meu cos, vaig allargar el pas fins a la plaça Major, aquest dia venia per l’altra banda, pel carreró  del mercat.

Una pintada de Maulets, en un racó del carreró, mig amagada, ens donava la benvinguda a la plaça. Vint anys de lluita en un sol mot, la història més nostra tímidament amagada en aquell  carreró del mercat. Ara ja tan sols un record per contar als nostres fills.

La plaça estava deserta a aquella hora del matí, vigilada pel Fadrí, semblava que tots els edificis gaudien d’un moment tranquil al voltant de la font, un moment íntim de parlar dels seus  records en  la plaça, del seus principis en el naixement del poble , la criatureta de la catedral escoltava l’antiga història que el vell  Fadrí explicava, que era un resum de la història del poble.

També semblava com si els monuments estigueren esperant  el nou dia  amb el girigall diari  de la gent  que entra i surt de la plaça . Jo pensava ser l’únic vianant ensumant aquelles sensacions, però molt a prop, amagada darrera d’un banquet, com un felí esperant la presa, una pintora volia caçar aquestes sensacions d’un matí d’estiu i lligar-les al llenç. Com si quieta vulguera absorvir i pintar  la bellesa d’aquell moment del matí a la plaça Major.

Vaig seguir per la plaça de  les Despullades i vaig arribar als Quatre Cantons , estava en el centre de la ciutat. Ara la gent ja no ve  a per aigua als Quatre Cantons. Puc imaginar fa segles el tràfec de gent,  especialment dones, omplint els canters al Pou de Maig, ara s'ha quedat molt en l’oblid, ni pou, ni canters, ni tràfec de gent a per aigua.

Vaig seguir pel carrer Sabaters. Ara els sabaters, que en aquells temps prenien el nom del seu  carrer, també havien segut desterrats a l’oblid, i Colon els ocupava el lloc al tro en la placa del seu carrer.

El Modernisme a Castelló

L’edifici de correus ens deixava veure , ufanós i altiu el seu modernisme , engalanat i distingit  feia cara d’indiferència als vianants meravellats com jo.

El modernisme a Castelló ens acompanyava una estona més  en el nostre camí, vàrem arribar a la Farola, fanal simbòlic de Castelló, emblema d’aquell sector, ara  feia companyia a les cases modernistes de davant , algunes arreglades per relluir les seues formes i colors.

Com a fons de l’escena la frondositat de l’arbreda del Passeig Ribalta, ressaltaven la viva verdor dels plataners. Quantes diades de reivindicació han viscut aquells arbres, d’on comencen la majoria de manifestacions de Castelló, punt d’espera amb pancartes i senyeres , d’espera a l’arribada dels companys i companyes. 

I més enllà la basseta dels peixets on naden tants records de la nostra infantesa.

Però jo no arribaré a endinsar-me en la boscúria d’aquells arbres ancestrals, , ni sumergir-me en les aigues tranquil·les de la basseta, els saludaré de lluny i eixiré cap a la Ronda Magdalena  que m’ofereix una eixida  fàcil de la Ciutat.

Arribem al  bar Roca i l’església Sagrada familia, el raval del Codony.Les  iaies cantant aquelles cançons antigues com la del caragol o eixa que parlava del treball de les dones en els magatzems de taronja         en el camí la mar .Quants records em porten en tan poc de tros.

Recorde que al carrer Sagrada Familia, Màrfega va iniciar el seu Camí, tot eixint de la porta de sa casa, i així m’acompanyava en moltes de les meues aventures.

Seguint la ronda, recorde que en alçar la vista, en un balcó em va sorprendre un au rapinyaire disfressat amb teles de colors. Depredador de la terra, símbol de tants morts i tant de dolor.

Després de passar  una casa senyorial feta escoleta arribe al Castàlia. Ara calla, tan sorollós els diumenges per la vesprada on la gent brama, crida ,insulta, i uniformats amb bufandes i banderes pensen que defensen la causa  més justa; el seu equip de futbol.

 En passar la gasolinera el panell de la GR33 ens donava tranquil·litat, començavem el nostre camí fora de la ciutat, el caminet era agradable , el matí encara ens donava aire fresquet, les antigues marques de GR  estaven socarrades per la fortor del sol, demanaven ser renovades per una mà caritativa .

Recorde la incertesa del primer dia quan vaig arribar a les rondes, carreteres noves que havien arrabassat qualsevol de les antigues indicacions.

Recorde el Camí amb Màrfega, que em contava que quan era xicoteta per aquella zona  eren tot garroferals vells, i  el dia de Pasqua anaven a menjar-se la mona a la garrofera Catxa. 
 Prop d’ací al quarter dels militars feien una exposició d’armament, una  fiblada a l’espirit em va entristir l'ànima, davant d’aquell homenatge a la mort, a la desesperança,  on inocents màquines de matar  amagaven les tragèdies més inhumanes, conseqüència de la seua existència.

El camí per la paret del quarter tenia poca voravia i això ens econgia el cor, acompanyats de les acàcies de tres punxes que creixiena l'altre  marge.

El pas era lleuger i la fresqueta del matí ens donava ànims, Màrfega i jo anavem fent el Camí en aquell dia d’estiu, allà lluny Castelló ens recordava d’on havíem eixit.

En passar per uns vivers ens va sorprendre aquell camp de ciques(cyca revoluta), algunes més velles  feien rotgle i s’engalanaven amb aquelles flors tan especials. Disfressades de falses palmeres amagaven la seua acestral història.

Vàrem poder admirar les més diverses formes de  les  plantes i arbres en els jardins de les cases de la urbanització.

La Torreta Alonso

 El sol començava a picar a aquella hora, en arribar a un cantó d’una casa ,
vàrem poder veure la Torreta Alonso. Una mica de boirina al seu voltant la deixava  apagada. Màrfega va seguir endavant mentre jo feia un glop d'aigua i m’enportava l’ànima de la Torreta en la caçadora d’imatges. Vaig espigolar l'horitzó, imaginant tal vegada veure a Tombatossals, el llegendari gegant de la mitologia de Castelló, grimpant prop de la Torreta . Aquella torre estava molt lligada a aquest personatge i això li donava un caire misteriós.

El castell de Nadal i el barranc de la Joquera

La costera era forta, i al final del carrer, el roquerar del Castell de Nadal ens imposava respecte, com si ens vulguera tallar el pas.

Segons ens conta el llibre del Centre excursionista de Castelló, el sender de la lluna plena, s’han trobat vestigis d’enclavaments de l’eneolitic i el ferro, i dalt de tot  del roquerar està coronat pel castell de Nadal, abandonat i arrasat actualment. En Nadal, que era l’amo, cuidava la fortalesa amb una gossa.

Quan ens anavem apropant semblava que el penyasegat se’ns anara a menjar, però no, ens va  deixar passar

El que ens va  impressionar va ser  deixar la urbanització, i endinsar-nos per la senda de terra coberta de vegetació, amb el roquerar altiu vigilant.  Des de la senda no es veien les restes del castell, supose que havies de pujar una mica per veure les parts de la fortificació.

La primera flaire de vegetació ens abraçava,  i agraïem deixar enrera l’asfalt per trepitjar senda de terra, vora la verdor del barranc de la Joquera, el paisatge havia canviat i la verdor del barranc ens volia engolir.

Vàrem passar a  l’altra banda de barranc  i vàrem  pujar per l'altra vessant. En un gest automàtic em  vaig girar i l’horitzó em va sorprendre, la civilització i la mar  de fons, la taca que feia   Castelló  en mig la plana no era capaç d’alterar la nostra pau.

Semblava que aquell bany de verdor sobre la roca grisenca havia de durar per sempre, que els nostres ulls no despertarien mai d’aquell sommi, però....

La Pedrera

Pujava el turonet esbufegant,   la tranquil·litat dels romers  m’acompanyava, quan  en arribar a un collet el paisatge em va fer un cop de clatell. Un buit inmens s’apoderava dels meus ulls, uns talps gengants  treballaven dia i de nit , emportant-se la terra , la pedra, la vida, fent un inmens buit en l’espai.

 Una pista ampla i polsosa recorria aquell clot gengant, el colp als ulls per aquella extració massiva em va ferir el cor. També, per contra, ningú volem una pedrera, però tothom volem viure en la nostra casa que està feta de grava i ciment.

Com deia el llibre del sender de la lluna plena del CEC,  el desgavell havia arribat, i tant que havia arribat. El primer dia, em sentia perdut davant d’aquell geroglífic de desnivells erms , i pistes que pujaven i baixaven. Els altres dies, sabent el que hi havia, ja buscava el puntet blanc de la paleta a l’altra banda del clot, i la pista que portava cap allí.

Davant d’aquest contrast entre la frondositat del bosc i la buidor de la mina, s’alçava com un centinel·la altiu, el molló de terme. Vigilant eixa ratlla imaginària que la cantera la feia molt visible. El molló veia trist com havia desaparegut part de la seua familia , trist d’enyorança, amb una creu de GR al front, humiliat per tanta dessolació.

Durant la caminada amb la Màrfega, Patufet notava més la pols  a l’alé, i això li feia anar pesada la respiració. També aquesta vegada, en endinsar-nos en la pista erma al raser de la pedra nua, el neguit va recorrer el meu cos en veure els grans blocs de pedra sostovats i partits a punt de caure , alleugerint la marxa poregosos d’una solsida inoportuna.

Ara estava al lloc  que jo anomene el collet de la pedrera, vaig aturar-me un moment per agafar forces, és un lloc que convidava al descans tan aquella vesprada sol venint de Borriol,  quan la xixarra cantava fort i el juliol es feia notar a Borriol, com la vegada amb Màrfega que ens vàrem aturar per recuperar l’alé. 

La pedrera  ja era un record i un nou paisatge il·luminava la nostra cara. Era un camí de terra entre garroferes. Que més vols Patufet? La pista, polsosa de tantes trepitjades, era un camí fàcil. Vaig passar el turó on els novensants s’embadurnaven d’amor l’altra vesprada, i després feien camí cap a casa. Més enllà una extensa estora verda cobria les garroferes i els pins, si alçàvem la vista, com dalt d’un tro una vella  urbanització presidia el camp de golf.

 En girar un cantó Borriol se’ns apareixia de sobte al davant.

La muntanyeta  de les Forques

Passàvem pel costat d’una muntanyeta. Un turonet dissimulat com tants d’altres, disfressat de garroferes i pins, argelagues i matolls. Anomenada  la muntanuyeta de les forques. Segons em va contar Simon, el nom semblava vindre-li perquè en temps de la forca penjaven a la gent.
 Però la peculiaritat li venia de més antic, ja que era un referent arqueològic iber, un lloc de troballes , alegries de retrobament amb les nostres arrels, el desig de saber el que no ens han contat, les veritats que amagaven les pedres, quan la ceràmica  parlava dels primers pobladors.

De l’antigor i l’astúcia de la gent d’ací parlen algunes dites:

 Ja ho diu la contalla, que quan Colom va descobrir Amèrica ja es va trobar a un borriolenc venen pedres d’encenedor. L’antigor de  Borriol també em la recorda aquella dita que diu així, entre Borriana i Borriol ha nascut un refillol, que és més gran que entre Borriana i Borriol. I aquest refillol és Castelló, molt més jove i més gran.

El riu Borriol

Un nou paratge ens ofegava els ulls, història i natura , aigua i pedra llegendària. Era el riu Borriol també anomenat el riu Sec,amb una llenca d’aigua, i la seua comparsa de flors i herbes de riu.
 Allà al  fons, enclavat en mig del riu, com  un vell castell, les restes del molí medieval, les pedres ens contaven la història del lloc.

La verdor i l’aigua eren bones companyes de viatge, aquesta vegada sol  passava pel túnel de l’autopista , el brunzir dels cotxes em ressonava al  cap i una fresqueta agradable m’ eixugava la front, acompanyat pel riu i alguna horta ben plantada..

En anar a creuar, el bordar d’un gos em va ficar en alerta, un  ramat de cabres vigilades pels gossos d’atura, anaven rossegant la verdor del riu, fosils vivents d’una altra època .

En creuar el riu,  un  caminet de terra anava pujant pel costat del barranc, algunes  garroferes ens amagaven la seua antiga història. Des de fa molt de temps,  cada  any és tenyien de negre per aquesta època,  les seues garrofes eren un àpat exel·lent per als rossins, cavalls i matxos.
 Les  prestigioses cavalleries borriolenques  van ser en temps passats un refent per a tots els pobles de la contrada, ara ja caigudes en l’oblid de les entranyes de la xicoteta història.

La llera del barranc alçava les seues prominents galtes a cada costat, impressionant al caminant davant la seua fondària i viva verdor tant a prop del poble.

El Pont Romà

L’entrada va ser triomfal a Borriol. Els meus peus estaven orgullosos de trepitjar aquest pas mil·lenari,  pel pont de la via Augusta.

Dintre del barranc, els esbarzers i el matolls s’enfilaven per aquelles pedres del pont romà, tapant-li l’ull,  eixe ull, massa xicotet per a tanta cara

Vaig imaginar els peus que recorreren aquell pont , aquella via Augusta, tal vegada peus humils o peus orgullosos, o el primer romà que va creuar pel pont acabat d’estrenar, quines mans anònimes, pedra sobre pedra, prepararen el camí per passar a l’altra banda.

Si quan estem dalt del pont alcem la vista i veiem tots els ponts que hem fet per creuar el barranc podem llegir la història dels ponts, veiem que cada pont té una forma i representa una època, cada un ens parla de les mans que el van fer i els peus que el van xafar. El de l'autopista, el pont de ferro, el pont de pedra romà, són molts ponts per un sol barranc.

Creuem cerimoniosament  el pont romà, i a l’altra banda del pont,  ja dintre de Borriol, l’amplària del carrer asfaltat ens sorprén en una zona nova del poble.

 Però el temps ha amagat el patrimoni que unes mans anònimes van fer d’aquell espai, antigament va ser un ample assegador  de parets de pedra,  un pas de ramat .

En passar per les escoles  recordava la primera FAB,(festa alternativa als bous)  amb els nervis de l’escenari a sota la pell.
 En arribar a l’ajuntament recordava una història, com tantes coses que m’havien contat. Segons diuen, van voler per un dia reviure el pas de les ovelles per l’assegador , l’assegador, mort d’enyorança, volia notar les peülles delicades fent-li pessigolles a terra, però els carrers eren massa estrets i asfaltats  i les ovelles de darrera poregoses van espentar tant que van ofegar a les de davant, i una idea preciosa  va acabar en cagarrites i ovelles mortes  per terra, sobre la plaça de la Font

I ací acaba aquesta meravellosa aventura de Patufet en l’etapa de Castelló a Borriol, primera etapa del Camí al Penyagolosa