dilluns, 26 de setembre de 2016

Mas de la Umbria. Atzneta del Maestrat. Maestrat històric.

Mas de la Umbria. Atzeneta del Maestrat. Maestrat històric.
 Erem al 24 de març de 2016, i iniccàvem l'etapa del castell d'Atzneta a Xosos, una etapa de les més dures, en deixar el Castell d'Atzneta la pista ens portava pel costat del mas de la Umbria.






El Camí en família jornada 12 de Sant Joan de Penyagolosa a Vistabella del Maestrat. Maestrat històric

El Camí en família: De Sant Joan de Penyagolosa a Vistabella del Maestrat. El Maestrat històric.
  Una jornada més d'el Camí, un dia que fem el Camí amb les xiquetes,  perquè elles també ensumen la fullaranca torrada per la tardor. Així que totes gaudim d'aquesta vivència del camí en família.
 Començàvem  en un punt molt emblemàtic per nosaltres, Sant Joan de Penyagolosa, i de bon matí deixàvem el santuari, mentre Balma feia redolins amb el bastó de caminar al terra de  l'ermita. Avui Aitana ha caminat més, passet a passet, de tant en tant seia a terra i jugava amb les pedretes, o recollia alguna pinya, o veia volar les papallones de colors.
 Vam passar per algunes  sendes del bosc molt acollidores, i es que el país del Penyagolosa és molt més que el cim!, vàrem admirar el pi de les quatre Forques on veiem quatre barres que eixien cap al cel, en passar la zona d'acampada dels Plans on algunes tendes de campanya començaven a jeure sota els pins, vam enfilar el bosquet de després, la senda feia molt de goig ombríbola sota l'espessa arbreda, amb les pedres ben arreglades  i la molsa que trobava el seu lloc al raser dels pins.
 En arribar a la font de l'Espino alguns boletaires giraven cua amb les cares llargues i les cistelles buides.
 Nosaltres vam fer la primera parada als bancs i la taula  de pedra on vam parar i vam omplir la taula del que portavem al saquet.   Aitana es va seure damunt la taula de pedra i també va provar la berena que la iaia i jo portàvem.
Després de veure la font de l'Espino, vam seguir per la pista que portava al pla de Vistabella, ara però vam girar per una pista a la dreta cap al mas dels Arcs, tot deixant el Pla, que el veuríem des de l'altura. Vam passar  pel mas de Mançanares  i el mas dels Arcs d'on ja teníem una bona visió  del Pla.  Vam passar pel mas on les cabretes  eren el goig per les caminants més menudes, i després ens vam apropar en un moment solemne cap a una fita muda davant del pla, però les llunyanes explicacions d'Edu em van emocionar, aquella perdra discreta  recordava el que allà va passar. En acabar la guerra Civil un grup de republicans es van rendir, però el bàndol contrari no va tenir misericòrdia i els van matar a tots, i la fita ens recorda aquesta tragedia amarga.
 Vam seguir  per una senda planera caminant  el darrer tros, a la nostra dreta un profund barranc ens recordava la nostra alçada, en passar un pal de fusta  el cementeri de Vistabella i la font de Sant Antoni es retallaven a l'horitzó, vàrem fer una darrera parada a la font de pedra per  dinar,  vàrem traure el que quedava al saquet i després vam seguir, ens vam aturar un moment al cementeri, i l'ermita de Sant Antoni que hi havia al costat, em va semblar impressionant l'arc de l'entrada del cementeri.
 En fer el darrer bossí de camí arribàvem a Vistabella, vàrem passar pels carrers del poble fins arribar a l'església, les xiques es quedaven tranquil·lament al bar fent-se una cervesa, o una aigua, i jo tornava a Sant Joan de Penyagolosa a pel cotxe, la tornada la vaig fer pel Pla de Vistabella, per conèixer un altre camí, amb la baixada molt bonica cap al pla, entre la verdor encara dels roures i la tardor que ja es dibuixava als aurons  de groc i roig.
  Ara tots els indrets tornaven a veure's a l'inrevés, i les baixades ara eren pujades, i la zona d'acampada del Plans a  aquesta hora, ja  més de les quatre estava més plena de gent, així com persones conegudes  que em vaig retrobar abans d'arribar a Sant Joan de Penyagolosa.
 Vaig  pujar al cotxe i vaig tornar a per les xiques.
 Un dia feliç, una vivència per al record, un camí que dura tota la vida.







Caminada del Genovés a Xàtiva i el castell de Xàtiva. La Costera

Caminada del Genovés a Xàtiva i el castell de Xàtiva. La Costera.
 El cap de setmana 1 i 2 d'octubre vàrem fer  l'aplec del Camí a Xàtiva, la Costera, on ens trobàvem gent de diferents comarques per gaudir , parlar , conèixer un trosset més de Camí i gaudir de la companyia de  les persones estimades.
 Ens trobàvem  el dissabte a la plaça de l'ajuntament del Genovés,  on després de presentar-nos i explicar que era el Camí, i quina etapa estàvem fent vam iniciar la marxa, vam eixir del Genovès i després de caminar una estoneta vam aturar-nos al pont del tren d'Alcoi, on Vicent que ens va guiar i ens va parlar del tren que encara funcionava i del poble d'Alboi,  com  solien dir  el tren d'Alcoi que passa per  Alboi on anem de convoi.
 En passar pel poble d'Alboi creuàrem  per davant  de l'anomenat palau, tot i que tenia un portal que feia molt de goig, no era en realitat un palau, eixírem del poble d'Alboi i durant molta part del viatge el riu Albaida seria un company de camí que ens alegraria la vista. Un altre element que seria una fita en la nostra caminada seria la cova Negra , primer vista de més lluny i després de més a prop quan passàrem per davant, era un punt històric de molta importància on  segons sembla varen conviure el Neardenthal i el Cromanyó.
 Però abans vull recordar un moment  molt bonic, el moment de travessar el riu Albaida, i un altre moment , la parada al molí Guarner, també anomenada casa de la llum, en una època utilitzada per fer llum, i després es va intentar fer un alberg però  no es va poder fer, per  la problemàtica de no tenir llum, curiosa contradicció .
 Vam arribar als berenadors, unes taules de fusta  van fer bon paper a la gent per escampar les viandes que portàvem dintre de la motxilla, i xarrar una mica, per la meua banda vaig partir el temps una mica a cada taula per xerrar una mica amb tothom.
 Després d'omplir el pap i de beure i descansar vàrem seguir, però ens vàrem desviar del recorregut inicial cap a l'estret de les aigües tot i que no arribaríem a Bellús i sols faríem cap a l'assut, vàrem gaudir de racons preciosos, on l'aigua omplia de vegetació tots els indrets per on passava, Vicent Tudela ens va contar una història una mica trista, però  una lliçó tal vegada per molts, intentaré contar-la el més pròxima al que  Vicent va dir:
  Això era un rei moro que tenia tres fills i una filla, i havia de fer en un temps determinat la canalització de l'aigua dels estrets, ho intentà el primer fill, i la filla els va dir, això no funcionarà, quan entra l'aigua la canalització va rebentar, ho intenta el segon fill, i la filla els va dir  el mateix, això no funcionarà, en efecte torna a rebentar, ho intentà el tercer fill i passa el mateix, la filla els va dir, això no funcionarà  i va tornar a rebentar, el pare li va dir a la filla després de fracassar els tres fills, tu sap com fer-ho?,  i ho prova la filla però al canal li va posar  els respiradors  per eliminar la pressió de l'aigua i va funcionar. Els fills i el pare sentint-se humiliats perquè una dona havia sabut més que ells van agafar a la germana i li van traure els ulls.

 Després de l'assut vam passar per davant de la Cova Negra, on la humanitat naixia en aquells primers temps de la nostra espècie, on estava tot per fer i tot era possible.
 Ens quedava per davant un camí d'una bellesa molt gran,  on des de l'altura veiem com el riu Albaida llaurava aquella vall, sembrant-la de verdor. Després de caminar per la senda vàrem arribar a les arcades, un aqüeducte de vells arcs, darera  una pintada aprofitava amb molt bon gust el doble sentit on deia, "per arcades les que em dóna el patriarcat". Vàrem seguir  i unes runes ja quasi bé sense sostre mostraven el que havia segut una antiga ermita ja molt a prop de Xàtiva. Finalment havíem arribat a Xàtiva, el cor de la Costera, el país dels socarrats.
 Isabel ens a mostrar alguns dels elements de Xàtiva,  primer el jardí del Bes i la font dels 25 brolls, ens va explicar moltes coses d'aquella ciutat nascuda entre les cendres, jo en diré alguna que recorde, em va semblar curiós l'origen dels dos mercats un d'origen àrab i l'altre d'origen cristià.
 Va vindre el moment d'anar a l'alberg el Cigroner i dinar, i per la vesprada  el moment de la trobada. Graeme ens va portar  algunes fotos de diferents caminades que li van donar caliu a l'estança, vàrem parlar de moltes coses, del que hem fet, i del que farem, de la situació de cada comarca i de les caminades previstes. També  de la samarreta que ja quasi està al forn, o  de si allarguem massa algunes vegades les visites, i de tot el que la gent va voler dir, del que volem que siga el Camí i del que ens manca i del que ens sobra. Vam poder expressar les nostres idees fins a l'hora de sopar.
 Per la nit després de sopar vàrem eixir i vàrem veure unes festes de carrer molt autèntiques on la gent dansava  mentre  avançava  pel carrer avall, amb la música del tabal i la dolçaina de guia.
 Després  també, com no, vàrem passar pel número dos del carrer Blanc, on va viure Raimon. No vam poder evitar cantar alguna cançoneta adequada per al moment.

 A l'endemà teníem una grata sorpresa i molt per descobrir i escoltar, a les 9 del matí estàvem a la plaça de la Seu esperant el grupet de gent que venia, una vegada érem ja tota la colla vàrem iniciar el camí.  Teníem amb nosaltres el guiatge de Toni Cucarella, escriptor de Xàtiva, que ens acompanyaria i ens explicaria moltes coses, primer vàrem pujar cap al castell, tots els sentits els teníem posats al lloc, escoltant tot el que explicava Toni i intentant  amb la vista xuclar tots els paisatges per  retenir-los per sempre més a la ment.
 En el nostre camí cap al castell anaven sorgint restes de totes les civilitzacions que havien viscut i tingut aquell indret com a casa, els ibers , romans o els  àrabs. Vàrem veure Xàtiva des de l'altura, Toni ens va mostrar la ratlla de l'albereda com a antiga línia de la muralla medieval.
 També ens va parlar de les penúries que ha passat Xàtiva, incendis guerres i terratrèmols, que poc va quedar després de la crema  que van fer els botiflers,  quan van entrar després del 1707, i el record amarg que guardem d'aquella pèrdua.
 Vàrem arribar al castell, el castell Menor a l'esquerra i després el castell Major, vàrem  recórrer sales i torres, al castell Menor la serra de Vernissa  és desdibuixava a l'horitzó, per altra banda al camí cap al castell Major ens va aparèixer una altra fase de la nostra història, també trista,  on ho perdérem tot,
la presó on va estar Jaume d'Urgell, diuen que de tanta foscor quan el van traure i veure la llum es va morir,  ací  perdem l'oportunitat i l'esperança, i  Ferran d'Antequera guanya el Compromís de Casp i la maledicció  va caure  sobre del nostre poble.
Toni, també dalt del castell ens va contar la llegenda del pam de Déu, que separa Santa Anna del Puig, vàrem davallar cap a Xàtiva on vàrem recórrer la ciutat  i Toni ens explicava el perquè de moltes coses. Un dels punts que vàrem deixar constància va ser el monument als maulets o cada 25 d'abril es fa l'homenatge  Per dinar vàrem tornar  al Cigroner on Toni va seguir contant-nos llegendes,  com la del Formigo o la de Camot, roder xativí, d'on recordem la dita acabar com Camot.
 Després de tot, cansats però contens vàrem anar cap a casa
La Cova Negra

Molí Guarner (la casa de la llum)

 El Grup de Caminants, fent Camí

L'assut

Les Arcades





Caminada de Cinctorres a Forcall ( Els Ports)

 Caminada de Cinctorres a Forcall ( Els Ports).
 Tornàvem als Ports, i simbòlicament, com en un moment de renaixença del Camí a la comarca iniciàvem el Camí a Cinctorres, amb la mateixa il·lusió que aquell 2007 a l'Aplec dels Ports de Cinctorres quan estrenàvem el Camí, i les sendes eren verges per als nostres peus. Ara els peus tenien més durícies després de quasi deu anys,  però el Camí estava  més viu que mai i tornàvem contents una altra vegada als Ports.
 Com vàrem arribar una mica més prompte vàrem fer una volta pel poble, vàrem passar pel carrer de l'ajuntament engalanat amb alguns palaus , així com  el mateix edifici de l'ajuntament, el museu de la faixa i  el museu dels dinosaures,  on el palau impressionava i semblava fet per guardar el tresor de la història més antiga del poble, els ossos dels dinosaures. Vàrem seguir per  l'església, i  finalment  vàrem continuar cap a la plaça del Pou on algunes dones feien ja les primeres passes cap al forn de la plaça.

 De seguida van aparèixer les persones que havien decidit vindre a caminar i fer aquesta bonica etapa, i així  ens trobàvem amb gent  també de comarques ben diverses, la Marina Alta quasi sempre present,  Els Ports representada per la gent de Forcall, el Camp de Túria , que va ser una grata sorpresa, i la Plana Alta  que com sempre ací estem.
 Aquesta vegada la presentació va ser més llarga que mai, a part d'explicar el que fem, que era el Camí i el grup de Caminants, vam tenir una sorpresa, va vindre la televisió i  i ens van gravar, ens va entrevistar i ens va seguir, tot  fent el Camí en aquell dia tan agradable.

 Finalment vam iniciar el Camí als Ports, primer entre bancals  i petites hortes vam eixir del poble, alguns indicadors ens explicaven les troballes de dinosaures fetes darrerament.
Vàrem fer una parada al jaciment de dinosaures Anna, on vàrem aprendre una mica sobre aquests animals que van viure quan Cinctorres  era previst sols en el boirós destí dels temps.
 Algunes imitacions dels ossos ens mostraven el que allà s'havia trobat, mentre les originals   reposaven al museu.
 Pel costat del mas Roig vàrem seguir per la pista que anava pujant entre carrasques en un camí  de terra costerut, en un punt  la vista de l'ermita de Sant Cristòfol ens alertava que ja la teníem prop.
 Ja en terme de la Todolella feiem la darrera pujada a l'ermita de Sant Cristòfol, després de la feixuga pujada  ens aturàrem per recuperar l'alè.

 És un lloc  on el temps va decidir marcar-lo amb el malefici de l'accident que fa anys va ocòrrer,  i on van morir 18 persones, un accident que va fer trontollar una comarca on la gent es coneixia gairebé  tota.
 Mentre estàvem fent un mos,  com si sentiren l'oloreta del menjar, o tal vegada atrets per l'olor d'algun jònec que agonitzava, un estol de voltors  feia cercles davant nostre  escorcollant des de les altures  el matollar.

 Després de fer anar la xerrameca i enraonar de temes diversos als porxos de l'ermita vàrem iniciar la marxa, des del tallat es veien els dos pobles Cinctorres i Forcall. Vam  tornar al tall per la senda de Saranyana, una sendeta molt agraïda entre carrasques, trencada per porteres que els caminants obrien i tancaven al passar, fetes per tancar el ramat.  Els caminants agraïem aquest caramel  tan dolç, aquell bocínet de camí on la fresca ens donava energia, vàrem muntar al peiró de Sant Pere,  on ens trencava la vista de Forcall una enorme torre de la llum,  i és l'eterna polèmica entre la bellesa del paisatge i les necessitats  i el consum  que tenim al poble, algun dia descobrírem una pintura que faça invisibles les coses lletges.

 Ara la senda de terra  davallava cap a Forcall, entre parets de pedra seca i  bancals, anàvem seguint a trosso el camí de la "rogativa" que feien de Forcall a l'ermita de Sant Cristòfol.
 La imatge del poble al nostre davant i la carretera ens alertava que havíem arribat, com un aperitiu  de la descoberta del poble vam visitar l'ermita del costat del calvari, on alguns badalls a la pedra  feia perillar l'estructura, el calvari no el vam veure per dintre, però de forà es veien les capelletes entre mig del jardí verd.
 Ja dintre del poble, a  la gran plaça, l'antiga era,  les arcades i els palaus i cases antigues feien el goig del poble.
 Després d'anar a pels cotxes vàrem   dinar a l'hostal Aguilar, on el llibre del Camí als  Ports    va córrer per la taula, i es va omplir de vivències, escrits i dibuixos, i un nou portador, Ximo, que  en tindria cura fins la propera caminada.
 Ara tranquil·lament coneixeríem una mica millor Forcall, Ximo ens va portar  pel poble, on vàrem recórrer els seus carrers, molts dels palaus i el forn en funcionament més antic d'Europa, d'altres vegades recorde que vàrem entrar dintre. Ens va portar a l'església i vàrem xafar el mosaic de pedres, el que queda   i que era una veritable obra d'art i era com estava antigament tot el poble abans de l'aigua potable.

  Després vàrem visitar el  museu, on vam descobrir la importància històrica de Forcall , totes les restes arqueològiques trobades, i la importància de Lesera, la ciutat romana. Vàrem visitar l'altre museu, on la Santanatona prenia forma i les Botargues i la barraca omplien la sala . Després de conèixer una mica millor  la història i  la festa de Forcall vàrem entrar a l'ajuntament i vàrem fer la presentació d'el Camí., entre moltes coses vàrem parlar d'el Camí als Ports, del brancal d'el Camí que recorreria els Pors, i vam tornar a casa, cansats però contents.













dimarts, 20 de setembre de 2016

Caminada per Bocairent pel barranc dels Tarongers. La Vall d'Albaida.

 Caminada per Bocairent pel barranc dels Tarongers. La Vall d'Albaida.
 Iniciàvem la nostra temporada d'el Camí  amb una dolça llamineria, un deute que fa temps em tenia encongit el cor. Ha estat un dia  ple de bones sensacions que intentaré desmollar  en adquesta entrada.
 Arribàvem  a Bocairent per la carretera d'Ontinyent salvant les recargolades muntanyes del barranc dels Tarongers del qual després  xafaríem la pols.
 La fresca del matí ens esperava a l'estació de Bocairent on havíem quedat amb els altres companys i amics  i amigues de viatge,  estàvem en família amb els  amics i les amigues que a poc a poc  gràcies al Camí enfortiem els llaços d'amistat.
 La imatge de Bocairent no deixava a ningú indiferent,  tot i que seria després quan ens sumergiríem per les entranyes del poble, de cases en forma de pinya, que això vol dir el seu nom.
 Vàrem pasar per alguns carrers  mentre el sol ens enlluernava a la cara, i  la fresca s'anava eixamorant,  la nostra vista estava impressionada fixada amb Bocairent però  en girar el cap el pont medieval en mirar a l'altra banda  va omplir-nos de goig.En passar per l'ermita de Sant Antoni, Robert ens va explicar que hi ha un foradet que el dia de sant Antoni , el 17 de gener el sol entra  i il·lumina el sant, com  passa a les pel·licules.
 En girar el cap  veiem com   Bocairent és  quedava al darrera,  fonent-se a l'horitzó amb  la serra Mariola, al nostre davant les roques del barranc dels Tarongers jugaven amb les formes  eixutes de vegetació, que l'incendi de fa pocs anys encara va agranar més.

 Avui faríem un trosset de l'etapa i després tornaríem a Bocairent per un altre camí, dalt la lloma el camí estava sembrat de grava fina i molts pilons que sorprenien a Raül.
 El nom era un altre enigma, en un paisatge  aspre el barranc dels Tarongers,  tal vegada esperàvem veure grans plantacions , o  finns i tot velles soques que ens parlaren del nom, però no, cap resta de citrics.
 Robert va fer-nos descobrir l'enigma, segons sembla era una possible ruta per traure la taronja , el camí ens parlava de la seua importància. La roca estava rosegada per les rodes dels carros, el camí tallat a la roca que li donava un valor i una noblesa  en si impressionant.
 A poc a poc anàvem devallant cap a la part més fonda del barranc on els pollancres relluïen als fons del barranc  com el darrer reflexe de vegetació en mig de l'aridesa i les roques pelades .
 Havíem arribat a mig camí, un camí seguia cap a Ontinyent, nosaltres anàvem a fer una parada per esmorzar, a l'ombra d'una antiga fàbrica on l'esaquelet encara dret impressionava,  després de recuperar forces i compartir l'esmorzar Robert ens va mostrar la vella sénia de darrera, una inmensa estructura de ferro que ens feia imàginar com seria d'impressionant veure l'aigua moure aquella gegant  roda  per fer morue l'antiga fàbrica tèxtil..
 Feiem cap a Bocairent, però tal vegada ens quedava el millor, el camí de tornada tenia un atractiu  molt especial, molta part del camí estava tallat en pedra , formaven escales i  les grans roques eren tallades  com  si es tractés d'un gran  formatge.
 A la tornada en un punt on  les parets de pedra quedaven tallades i era difici d'eixir, Robert ens va parlar del pas del bou, nom que li venia ja que una vegada un bou es va escapar de la plaça de Bocairent i va rodar per les muntanyes i allà és on el van agafar.
 En arribar a Bocairent vàrem visitar unes covetes primer on era una primera  esència del que anàvem a trobar-nos,  una cova amb finestres, dintre panells explicatius  i un video al fons .
 En eixir Robert ens va plantejar fer la visita pel nucli medieval de Bocairent,  que en àrab vol dir cases en forma de pinya,  els carrers estretets i ombrívols, la fresca sobre la nostra cara ens feia caminar encantats,  moltes plantes engalanaven els carrers  que es recargolaven sobre el turó,  ens vàrem aturar a la font de Sant Joan com un punt emblemàtic, on al darrera un edifici agonitzava el seu darrer alé.
 Després de pujar i baixar pels carrerons tortuosos vàrem arribar a la part nova , més ampla, la plaça de l'ajuntament, vàrem passar per sota de l'antic aqüeducte i a l'ajuntament la regidora ens va  explicar algunes coses d'aquest meravellos poble, així com la seua situació i problemàtiques que tenien els veïns.
 A poc a poc anàvem aprenent més coses d'aquell majestuós poble.
 Era hora d'anar  a fer una degustació on  ens endinsariem en les delícies del paladar i el bon gust per cuinar d'aquella gent, vam provar formatge d'ovella , llonganissa tendra i herbero,  a mi la pericana em va semblar una llamineria que me n'havia d'endur a casa. Boníssim!!
 El dinar al bar el Ravalet seguiríem omplint -nos de bon menjar i bona companyia , vàrem seguir omplint el llibre de la Vall d'Albaida, tot i que encara ens faltava veure el millor.
 Per la vesprada vàrem anar a les Covetes dels Moros, Paco ens va acompanyar també per la senda fins la muntanya de  les finestres,  que com una casa de pedra obria finestres al cel.
 Vam esperar el moment a la porta del formiguer gegantí , per desobrir aquell tresor, els consells de Robert i Paco ens tenien a l'aguait ,  per la necessitat de certa forma física.
 Una escala metàlica portava a la primera finestra,  això ens feia pensar la primera pregunta, com entraven aquesta gent? grimpant per la pedra a aquesta altura .
 En arribar dintre una serie de galeries i covetes s'endinsaven a la roca  de pedra, cada cova estava dibuixada amb milers de ratlletes dels cops del tallant , formes diverses dintre la roca  que ens deiava sense paraules,  sols els ulls per admirar, on s'unia el joc  de pujar i baixar, esvarar pels tobogans  i pujar cap a les galeries més altes , forçar els braços per grimpar,  sempre amb cura de moure'ns amb el cap baix per no ensopegar, els xiquets i xiquetes corrien com en una casa de nines, era bonic, però al mateix temps era molt divertit, grimpar, lliscar, anar a quatre grapes, ajudar a pujar  als altres, entre riures i cansament.
 En un moment de relax a una de les covetes Paco ens va contar algunes coses, que era una tribu bereber , vivien a Bocairent i tenien les covetes per guardar el menjar, era una cultura que excavaven per sobre de l'aigua, sobre roca i en l'altura i que quan Jaume I va passar per Bocairent no va trobar res, ells se n'havien anat ja. També ens contava que es veuen algunes finestres encara en construció com iniciades.

 Abans de tancar el dia una darrera sorpresa, la nevera , vàrem entrar per sota per un entramat entre la pedra, allà sota la nevera una escala pujava fins a dalt de tot, Sergi i Isabel van pujar i des de dalt  semblava que anàven a fer un parlament.
 Poc després de veure i descansar, i  agraír als amics la companyia i el guiatge a Paco i Robert, vàrem tornar cap a casa.
 També agrair a Jose els ànims i la valoració del meu blog.

























diumenge, 11 de setembre de 2016

Institut Francesc Ribalta. Castelló de la Plana. La Plana Alta

Institut Francesc Ribalta. Catelló de la Plana. La Plana Alta.
 Feia quasi vint anys que no havia tornat a l'institut i el record dels claustres magnífics em va fer pensar de demanar permís per entrar i fotografiar-lo  perquè formara part a la meua col·lecció de patrimoni.
 Així que amb el vist i plau de la direcció de l'institut farcirem l'entrada amb els seus claustres i creàmiques.