Els colors de la terra: de maig 2018

Caminada pel Priorat: d'Albarca a Morera de Montsant

Iniciàvem el nostre recorregut a Albarca, un xicotet poble del Priorat on el fred i el vent semblava que buscaven un darrer lloc per amagar-se abans de ser expulsats per la vinguda de l'estiu.
Ens vam trobar tota la gent al caliu de la Masia del Montsant, on vam fer la presentació del Camí i el full de ruta del dia, vam recordar que el Camí passa per totes les comarques dels Països Catalans i ens vàrem situar al tram que anava de Falset a Tarragona.
Després vàrem iniciar el Camí des d'Albarca, Susanne ens va ubicar una mica amb la rellevància històrica d'aquella zona, denominada el darrer bastió sarraí de Catalunya.
Després del sotmetiment va venir la repoblació i impulsió dels monestirs, en aquest cas va ser la Cartoixa d'Escaladei, la qual va tenir la seua influència durant l'època medieval sobre els pobles propers. En aquesta caminada recorreríem l'anomenat camí dels Cartoixans, que anava seguint el Montsant. A la nostra dreta el Montsant anava fent-nos raser i anaven veient-se les formacions geològiques que formaven grans pilars de pedra units, formant llargues barreres rocoses. La senda es va fer ampla en un punt i ens abocava a un replà a la nostra esquerra, es veia perfectament Albarca, com en un conte de fades, amb les seues parets medievals. També vora del precipici podíem veure un xicotet Betlem i algunes dedicatòries a alguns caminants que el seu record encara surava per les senderes.
A la nostra dreta la serra del Montsant es mostrava cada vegada més altiu, nosaltres ens endinsàvem en alguns moments per senda entre pins. El paisatge ens va donar una sorpresa, i un bolet gegantí fet de roca s'alçava vora la senda, com crescut sobtadament a les darreres pluges. A l'altra banda s'estenia la vall on es veia el poble de Cornudella de Montsant.
Al nostre davant vàrem trobar-nos l'ermita de Sant Joan del Codolar, de seguida vam entendre el perquè del seu nom ja que uns grans cudols caiguts de la serra s'estavellaven per tot arreu, i l'ermita sorgia en mig de les pedres rocoses formant un paisatge sorprenent. Ací vam conèixer una persona extraordinària, es deia Montserrat i vivia a l'ermita, era una monja que tenia cura de l'ermita. De seguida ens va acomboiar, era una gran remeiera i coneixedora de les herbes que envoltaven el Montsant. Nosaltres ens vam aturar a la taula per fer un mosset i comentar la nostra impressió. Montserrat, de seguida ens va oferir unes infusions d'herbes collides per ella, ens va demanar si podíem endevinar quantes i quines herbes contenia el beuratge, vàrem endevinar la farigola, però era tan fort el gust que tapava les altres.
Després d'esmorzar vàrem seguir el camí, Montserrat eixa monja sabia i coherent amb els seus principis, àgil a la seua avançada edat, ens va acompanyar, i pel camí ens va explicar les herbes que anàvem trobant. Era una època molt bona ja que estava tot florit.
Vàrem deixar l'ermita i els xiprers que apuntaven al cel, i per la senda vàrem arribar a l'ermita de Joan Petit, era una xicoteta capelleta que hi havia vora del camí amb un altar molt menut.
Dintre d'un bancal vàrem trobar-nos una cabana de pedra seca, com no , em recordaven a les del Maestrat. Ens vàrem acomiadar de Montserrat, ja que ella davallava cap a Cornudella i nosaltres vam continuar cap a Morera. El Montsant cada vegada es mostrava més imponent amb les parets verticals més properes. Ara ens endinsàvem en una zona de vinyes, que estaven començant a traure les primeres fulles i bagots. La vinya era el conreu estrella de la zona on la licorella, eixa pedra pissarra tan singular, li donava un aroma i un gust insuperable. Va ser gratificant el passeig entre els bancals de vinyes que pintaven el paisatge de verd clar. Al mig de les vinyes encara ressaltaven les restes d'un antic mas, molt enrunat. Segons ens va contar l'Agapit, era el mas d'en Porqueres, vam passar pel costat del mas i vam seguir per sendes i camins. Per vora una pinada per on passava la senda en la boscúria del buit una teulada ressaltava, era el mas de Blai i antic monestir .
En apropar-nos més a Morera el tallat de roca del Montsant es feia més present, on s'amagaven els graus que eren corriols que per diferents punts pujaven a la serra Major.
En arribar a Morera vam entrar a l'Únic i després de descansar vam encetar el dinar,
com ja era de costum en acabar de dinar vam fer alguna cançoneta, i per això no podia faltar la Malaguenya de Barxeta, en la qual fins i tot la taula del costat ens van aplaudir.

Després de dinar vam agafar els cotxes i vam fer la visita guiada de la Cartoixa d'Escaladei, una mica ràpida ja que havien de tancar, vàrem passar per les arcades, allà el tio Pep ens va explicar la història de la imatge de l'entrada. Durant la guerra se la van emportar i al van amagar, i en passar la guerra estava el camió i la grua i no podien posar-la, i un vell que estava per allà prop, els va dir que no la posarien, els treballadors farts d'intentar-ho i no poder, li van preguntar com ho havien de fer i finalment els va dir que havien de fer dos forats per darrera i passar un cable per subjectar l'estàtua. En fixar-nos encara vam veure els dos foradets.

Sussanne ens va fer una mica d'explicació de la història del monestir, vàrem poder visitar una cel·la, on es veia l'estança i un mobiliari pobre i antic on vivia un dels monjos, una porteta xicoteta amb un colze a la paret que donava a l'exterior era per on antigament els passaven el menjar, així els monjos no veien ni parlaven amb els que els portaven les provisions, ells feien silenci i es dedicaven a l'oració i a connectar amb Déu, a la part de dintre de la cel·la també hi havia un claustre amb arbres fruiters.
Hi havien moltes més cel·les però havien desaparegut. Molta de la pedra que formava les construccions desaparegudes havia anat a parar a Escaladei per fer les cases del poble.
Després vam anar a visitar el claustre interior, proper a l'església, restaurat amb les columnes originals per una banda, i marcant la diferència amb els trossos de columna nous, per poder reconstruir les columnes i el claustre. Per això es veien les columnes de dos colors, la part antiga i la nova.
Ala paret vam trobar sobre la pedra roja algun arc que ens indicava una possible porta que comunicaria amb l'església, fins i tot un arc soterrat que ens podria fer imaginar una variació en el nivell del terra.
També ens van recordar que la pedra roja pertanyia a la construcció més antiga.. Després vàrem passar al menjador, un espai molt llarg on li mancava el sostre original i era substituït per un de modern, per protegir l'espai. Per una altra banda Susanne ens va fer mirar el detall dels claus penjats a la paret que recordaven que en un passat penjaven quadres grans. Una mica amb presses pel servei de seguretat vam haver de sortir cap a fora, ens vam fer una darrera foto a l'eixida vora els arcs i ens vam acomiadar, i vam donar per finalitzada la visita.
Podeu trobar la traça de la caminada a l'enllaç del wikiloc.