Els colors de la terra: Caminada pel Priorat / Baix Camp: d'Albarca a Prades.

dimarts, 15 de maig del 2018

Caminada pel Priorat / Baix Camp: d'Albarca a Prades.

Caminada pel Priorat i el Baix Camp. d'Albarca a Prades.
12-5-2018
El passat dissabte 12 de maig vàrem fer la caminada d'Albarca a Prades, vàrem arribar a Albarca en un dia tapat i boirós, on l'antic poble d'Albarca encara agafava un aura més misteriosa entre les seues pedres medievals. Després de deixar un cotxe a Prades per poder tornar vam començar l'aventura.
Vàrem passar per davant de la Masia de Montsant la qual seria un punt neuràlgic de la població, i per davant de l'església vàrem eixir del poble. Albarca es trobava dalt d'un turonet on hi havia una vista dels prats verds i boscos propers, això si, molt emblanquinats per la boira. Vàrem topar-nos amb les marques blanques i roges de la GR que ja ens acompanyarien tot el camí, després vam arribar al peiró de l'entrada del poble.
El verd dels prats contrastava amb les moltes flors que la primavera ens regalava a les vores del camí. Algunes estepes amb les seues flors morades i alguna flor d'argelaga que marcaria el groc de la jornada. Vàrem passar per un mas derrocat que recordava antics temps de la vida rural. Una altra constant van ser els petits rierols i de vegades l'aigua que aflorava per la mateixa senda i després es tornava a amagar, aquesta banda del darrer trosset del Priorat coincidia amb la licorella, pedra grisa de pissarra que formava llenques superposades i segons ens havien contat era el que li donava tant de valor al vi de la zona.
El temps s'aguantava fresquet però ens deixava fer, en algun moment va eixir el sol i encara ens sobrava roba. Era una etapa en la seua major part per sendes i camins de bosc, i zones de matolls.
Vàrem trobar alguns roures que iniciaven la seua brotació i en la llunyania li donaven al paisatge unes tonalitats de tots els colors del verd, contrastant amb el verd més fosc del pi. Algun rierol ens feia mullar-nos una mica els peus a l'hora de creuar-lo.
En arribar a la zona més propera a Prades si que vam notar un canvi en el paisatge; la pissarra grisenca havia desaparegut i els camins els recobria una sorra vermella de pedra d'esmolar triturada.
Molt del recorregut era de pujada, amb alguna que altra més enfiladissa, amb arrels que travessaven la senda recordant els esglaons d'una escala .
En arribar a la font de la Vila Vella, va començar a plovisquejar i després d'aturar-nos a la font varem fer la darrera part que ens quedava fins a Prades, ja eren les dues quan vam arribar.
Vam entrar a l'oficina d'informació i turisme on ens van segellar el carnet del Camí amb el nom de la Prades la Vila Vermella. Com estava plovent ens vam quedar allà mateix al restaurant de l'oficina per dinar alguna cosa. Ara agafava importància la part gastronòmica, vàrem provar la llonganissa de Prades i les patates de Prades, també conegudes arreu del món. Prades era anomenada la vila vermella pel color roig de les cases, però hi havia un altre color que predominava, el groc. El deler de llibertat i la importància de no doblegar-nos davant les injustícies omplien tot el poble.
Després del dinar va parar de ploure i nosaltres vam eixir a donar una volta pel poble, cada raconet era una sorpresa, especialment l'església amb el seu campanar i els diferents portals d'entrada al poble. El portal de l'església amb els seus arcs, i la plaça de la vila amb les seues porxades i la font renaixentista al bell mig de la plaça. Recordàvem la seua importància com a lloc de mercat i de fires ramaderes des d'èpoques medievals. Vàrem seguir fent la volta al poble fins arribar a un altre portal que portava a un barranquet i un pont, la paret de pedra era un museu on penjaven eines de tota mena. Ens vam estar una estona escorcollant tota aquella ferralla rovellada que havia fet suar als seus amos i ara restava penjada sobre una paret per admiració dels vianats.
En un moment vàrem trobar una jardinera on florien pensaments grocs, que escampaven la llum i aclarien la penombra.
Vàrem passar per l'antic castell de Prades on encara romanien algunes estructures, en tot el poble predominava la pedra d'esmolar que li donava aquell llustre roig.
En acabar vàrem visitar la Mare de Déu de l'Abellera. Un paisatge de grans pedres erosionades pel temps ens fascinava, al final d'un carreronet hi havia una porteta amb una una petit miradoret on es veia una balma gegant que arrecerava una ermita, però sense clau no podíem passar més endavant.
En tornar a Albarca, ja en cotxe, per trobar-nos amb Susanne i Mike, ens van porta al darrer lloc que ens va encongir el cor, per una senda dintre del bosc vam arribar a un monticle on hi havia tombes excavades a la roca, era impressionant, i en tornar cap a casa a la branca d'un arbre hi havia clavada el crani del cap d'un carnívor amb un gran ullal, que no vàrem arribar a saber quin animal era.
Després vàrem anar a la Morera per descansar una miqueta a l'Únic.
Podeu trobar la traça de la caminada a l'enllaç del wikiloc.